Moviment i Vida

Moviment

Un rellotge sempre és un recordatori de vida.

Si avança, estem vius. No hi ha cap alternativa.

Cada persona ho pot veure de manera diferent.

Pot considerar que el pas del temps és un camí inexorable cap a la mort.

Es pot viure el temps, cada salt d'agulla del rellotge, com un compte enrere.

Però si observem un rellotge de sol, ens adonem que no és res més que un cant a la vida.

Ens explica que el temps no és res més que la naturalesa en moviment. I què és el moviment sinó el senyal més determinant de la vida?

Ser conscient del pas del temps és decisiu per tenir una vida plena i satisfactòria.

Sense angoixa, però coneixedors que no podem perdre el temps podrem viure més plenament.

No és fàcil, perquè la sensació de perdre el temps o de no tenir temps per a tot és força desagradable. Però ens ajuda a no quedar-nos adormits.

La cadència sonora d'un rellotge mecànic, amb agulles que marquen el ritme, és enganyosa. És una música que ens dóna la idea de ritme exacte cloc, cloc, cloc. Prefereixo l'avenç imperceptible de l'ombra de l'agulla a la paret d'una masia, per exemple.

El temps passa però no d'aquella manera inquisitiva, amenaçadora i marcial del rellotge mecànic.

El silenci també és vida.

Em sembla que s'ha escrit molt sobre el moviment com a ritme. Jo no entenc gaire. Però penso que la vida és més el moviment que el ritme. I per això penso en el temps de la vida com aquesta relació immemorial del moviment de la terra en relació al sol, el pas de les estacions de l'any, les pluges i els vents, les llavors i fruits…i, és clar, els homes i dones que dormen i mengen compassadament tot això.

Potser algú se'm llençarà a sobre per aquesta afirmació. Però el temps no és ritme, sinó moviment.

Per això, l'envellir té més a veure amb el moviment que amb el ritme. I em sembla que aquí hi ha la gràcia de tot.

Si ens devem al ritme, assumim la mecànica. Aleshores tot depèn de les piles. Ens queda bateria, sí o no? Res més.

El rellotge de sol és la dansa de la naturalesa projectada a una paret. És l'esclat de la vida. I cada dia torna a començar.

Des del primer inici del dia fins que es fa fosc, en moviment.

Pere Cardús – periodista.

La Cerca de Paper núm. 98- www.gnomonica.cat